Nulyeta
30-mar-2010, 14:02
Article publicat al diari “La Humanitat” (Portaveu d’ERC a l’exili).
2ª època, núm 87-88.
París, 1r d’abril de 1948
CARTA DE NOVA-YORK
“Pan y toros”
Per Jaume MIRAVITLLES
El “che” Rovira, como li diuen a Espanya ha fracassat, segon he llegit als diaris, en el seu intent d’implantar les curses de braus a l’Argentina. Ha estat al•legat ésser la “festa”, una de les coses més representatives de la “mare Pàtria”, la seva brutalitat, la crida que fa als instints cruels de la massa, eren considerats “fora de lloc” a l’Argentina.
Com a català tinc les meves idees pròpies sobre els braus. M’acuito a dir que son un aficionat. Fill de Figueres, he heretat d’aquella extraordinària capital, ultra el meu “federalisme històric”, l’afició a les curses de braus. El meu pare, “federal de tota la vida”, es posà corbata negra el dia que va morir l’Espartero. Però si un dia jo arribava (que Déu ho eviti als catalans), a la direcció política del meu país, una de les primeres decisions que prendria seria, precisament, l’abolició de les curses de braus.
M’explicaré.
He seguit des dels seus inicis, l’elaboració de les anomenades idees “freudianes”. He llegit amb l’atenció i el respecte que es mereixen, no solament totes les obres del gran savi vienès, ans encara les dels seus continuadors, Adler i Jung, tal vegada més interessants que les del mateix mestre des del punt de vista polític-social. Conec, doncs, la teoria dels “complexos” i de les “descàrregues emocionals”. El feixisme s’ha pogut explicar amb l’ajut d’aquestes dues extraordinàries aportacions científiques del freudisme. Heus ací les línies generals de la teoria. Les masses proletàries sofreixen d’un terrible complex d’inferioritat fill, tan o més que del baix nivell de llur situació econòmica-social, del paper infrahumà que juguen en el sistema modern de la producció. L’obrer d’una fabricació “ a la cadena”, no participa en l’elaboració del producte nomes que d’una manera molt indirecta. No té mai davant el seu esperit la idea de la unitat i de l’harmonia del seu treball. El sabater fa “tota” una sabata. La seva personalitat està “tota” en la seva obra. La mateixa cosa el fuster, el pintor i, encara més, el panader. Fer pans se sentir-se Déu i repetir cada dia el miracle de la multiplicació. A les fàbriques Ford hi ha un obrer la missió del qual consisteix a obrir i tancar, durant les vuit hores del dia i durant els 365 dies de l’any, les portes de l’automòbil que passa cada vint segons davant seu, per verificar si el sistema “funciona”. Aquest treball fraccionari, aquesta absència d’harmonia i de sentit d’unitat dona a les masses sotmeses a la seva acció un sentit de rebel•lió que es tradueix en el mite de la Revolució Social. La Revolució Social en donar a l’estament obrer la direcció política i econòmica de la nació restableix la unitat i l’harmonia espirituals perdudes en el treball a la cadena. Els artesans, que no han perdut el sentit unitari de llur treball, no segueixen les ideologies de la Revolució Social i constitueixen l’ala moderna i tolerant del moviment obrer. A tots el s països del mon, el sindicalisme extremista recolza, sobretot, en les masses obreres utilitzades en les fabriques que produeixen “a la cadena”. Als Estats Units aquestes masses estan al CIO, la seu de l’extremisme social americà. Si remarquem que els salaris dels obrers que treballen en el sistema de producció “a la cadena” son substancialment més elevats dels que treballen en el sistema més o menys artesanal, ens donarem compte que el mòbil que empenys cers sectors de la classe obrera al mite de la Revolució Social, no és exclusivament econòmic.
La característica històrica del feixisme (faig exclusivament esment dels feixismes italià i alemany), és que desvià aquest sentit de rebel•lió de les masses sotmeses al treball a la cadena menant-les del mite de la Revolució Social, al mite de la superioritat de la Nació o de la Raça. El remeis seria pitjor que la malaltia, puix que en integrar la rebel•lió obrera a la rebel•lió nacional féu inevitable la guerra.
Els Estats Units és el país clàssic de la “producció a la cadena”, i, en canvi, és l’únic pais de gran desenvolupament industrial on les masses obreres, àdhuc les més extremistes, no semblen sensibles al mite de la Revolució Social. A què serà deguda aquesta contradicció aparent? Al meu entendre, al fet que el sistema americà ha sabut desviar la “descàrrega emocional” de les seves masses dels dos mites més violents de la historia: la revolució i la guerra. Aquesta desviació s’ha produït mitjançant la combinació de dos elements de la saba i contextura dels quals constitueixen el fonament espiritual i humà de la civilització americana: LA IGUALTAT EN L’OPORTUNITAT (a no confondre amb el sentit de la igualtat absoluta proclamada per la Revolució francesa) i ELS ESPORTS. Mitjançant el mite de la igualtat en l’oportunitat s’ha eliminat el complex d’inferioritat de les masses. Si Ford començà com a mecànic, no hi ha cap raó perquè TOTS els mecànics no puguin ACABAR com Ford. El mite és tan fort que ningú no ha fet cas d’un interessantíssim estudi que pales a que des del 1918 només UNA FAMILIA ha pogut entrar a la categoria de les seixanta famílies més riques dels Estats Units. Mitjançant els esports (i ara entrem en el tema central del nostre article), les masses americanes pateixen una descàrrega emocional al menys cada diumenge, descàrrega que les deixa esllanguides i somnolents durant les hores en què, altrament, fermentaria llur rebel•lió.
Que aquesta és la missió de l’esport, ho podríem demostrar amb mil textos de pensadors socials i de científics. Que aquesta és la missió concreta d’aquesta mena d’esport espanyol que son els braus, ho prova un testimoni de qualitat, l’acadèmia de la llengua i una de les autoritats de la “festa” el Sr. Francisco de Cossío, en fer les afirmacions següents en un article seu publicat recentment a Madrid:
“Jo crec, però, que si a les curses de braus els traiem ALLÓ QUE TENEN DE FUNCIÓ SOCIAL I POLÍTICA, queden reduïdes a un espectacle bàrbar i cruel, que no pot admetre’s ni consentir-se per l’autoritat competent”. En un altres mots, que si als braus no pot anar-hi sinó la gent de diners i han de restar a casa, per la raretat de les localitats, les classes populars, les curses de braus han d’ésser suprimides. Aquesta posició té més profunditat de la que alguns puguin pensar. La crueltat, d’una part i el risc, de l’altra per molt ben servits que siguin per l’art, no poden constituir en cap cas una diversió de milionaris. Avui topem amb un menestral i li preguntem si ha vist torejar aquest o aquell altre torejador i immediatament ens contesta que no. Abans hom deia que la pobrissalla empenyaba el matalàs per anar als braus: AVUI NO HI HA MATELASSOS A EMPENYAR. Les curses de braus constitueixen una festa inabastable per a les classes populars, i per alguna cosa s’ha anomenat aquesta festa, festa nacional. El braus, coma funció social, dintre del caràcter i del temperament dels espanyols, eren una escapatòria de les passions que quedaven allí a la plaça, esclafades contra l’arena, tacada de sang, sota la llum del capvespre. Un circ taurí provocava la gran descàrrega dels mals humors. Era, d’una part, l’esgotament de l’entusiasme i, de l’altra, EL DESGAST DE TOTES LES RESERVES D’INDIGNACIÓ. La sortida dels braus donava als individus un equilibri humà perfecte. Ja no hi havia més gargamelles per a cridar, ni desigs de protestar, ni ganes de discutir. Després, durant la setmana, ja tenien aquells espectadors un tema important de conversa. Mitja setmana per a garlar de la cursa que havien vist i l’altra meitat per a pronosticar la que anirien a veure. Durant aquest temps, a les tavernes, bars, barberies, patis del veïnat, tallers i obradors, no es parlava res més que de braus. Si, ja ho sé que molts diran que això va contra la cultura, però jo crec que quan els estaments populars tenen un tema de conversa apassionat, que es refereix al joc put, NO PARLEN D’ALTRES COSES QUE PODEN ESDEVENIR MOLT PERJUDICIALS A LA SOCIETAT
“...No es tracta d’una tesi arriscada ni molt menys d’una posició paradoxal. Es que si la gent que per la seva posició popular parla d’altres temes QUE TENEN MÉS PERILL, estalviarà les seves reserves de passió per a malgastar-les en ACTES MÉS CRUENTS I GREUS. Ja sé, ja sé que a les curses de braus van ara molts nous rics que, al fons, també són poble; però entre els grans privilegis que pugi tenir el diner, no hem de comptar-hi el d’adquirir el dret de veure el martiri d’un animal noble i d’emocionar-se amb el risc de la vida d’un home. O els braus serveixen PRQUÈ EL POBLE DESCARREGUI LES SEVE MALES PASSIONS, o constitueixen un espectacle indigne d’una nació culta”
Aquesta última frase justifica, doncs, sobrerament la decisió argentina de no autoritzar les curses de braus en el país.
Si les masses han de “descarregar les seves males passions”, que ho facin a través d’un espectacle que no les exacerbi. La visió de la mort, la participació que hi té un públic de 25000 ànimes, la seva exaltació literària i artística, han d’influir forçosament en la psicologia popular. La famosa “crueltat espanyola” hi trobaria tal vegada una explicació. I que hom no oblidi, encara, que més d’un motí espanyol ha començat a la sortida dels braus. Si la cursa és dolenta, en efecte, els espectadors nodreixen una estranya tendència a atribuir la responsabilitat, no pas al President de la Plaça, ans bé al de la nació.
----------------------------------------------------
2ª època, núm 87-88.
París, 1r d’abril de 1948
CARTA DE NOVA-YORK
“Pan y toros”
Per Jaume MIRAVITLLES
El “che” Rovira, como li diuen a Espanya ha fracassat, segon he llegit als diaris, en el seu intent d’implantar les curses de braus a l’Argentina. Ha estat al•legat ésser la “festa”, una de les coses més representatives de la “mare Pàtria”, la seva brutalitat, la crida que fa als instints cruels de la massa, eren considerats “fora de lloc” a l’Argentina.
Com a català tinc les meves idees pròpies sobre els braus. M’acuito a dir que son un aficionat. Fill de Figueres, he heretat d’aquella extraordinària capital, ultra el meu “federalisme històric”, l’afició a les curses de braus. El meu pare, “federal de tota la vida”, es posà corbata negra el dia que va morir l’Espartero. Però si un dia jo arribava (que Déu ho eviti als catalans), a la direcció política del meu país, una de les primeres decisions que prendria seria, precisament, l’abolició de les curses de braus.
M’explicaré.
He seguit des dels seus inicis, l’elaboració de les anomenades idees “freudianes”. He llegit amb l’atenció i el respecte que es mereixen, no solament totes les obres del gran savi vienès, ans encara les dels seus continuadors, Adler i Jung, tal vegada més interessants que les del mateix mestre des del punt de vista polític-social. Conec, doncs, la teoria dels “complexos” i de les “descàrregues emocionals”. El feixisme s’ha pogut explicar amb l’ajut d’aquestes dues extraordinàries aportacions científiques del freudisme. Heus ací les línies generals de la teoria. Les masses proletàries sofreixen d’un terrible complex d’inferioritat fill, tan o més que del baix nivell de llur situació econòmica-social, del paper infrahumà que juguen en el sistema modern de la producció. L’obrer d’una fabricació “ a la cadena”, no participa en l’elaboració del producte nomes que d’una manera molt indirecta. No té mai davant el seu esperit la idea de la unitat i de l’harmonia del seu treball. El sabater fa “tota” una sabata. La seva personalitat està “tota” en la seva obra. La mateixa cosa el fuster, el pintor i, encara més, el panader. Fer pans se sentir-se Déu i repetir cada dia el miracle de la multiplicació. A les fàbriques Ford hi ha un obrer la missió del qual consisteix a obrir i tancar, durant les vuit hores del dia i durant els 365 dies de l’any, les portes de l’automòbil que passa cada vint segons davant seu, per verificar si el sistema “funciona”. Aquest treball fraccionari, aquesta absència d’harmonia i de sentit d’unitat dona a les masses sotmeses a la seva acció un sentit de rebel•lió que es tradueix en el mite de la Revolució Social. La Revolució Social en donar a l’estament obrer la direcció política i econòmica de la nació restableix la unitat i l’harmonia espirituals perdudes en el treball a la cadena. Els artesans, que no han perdut el sentit unitari de llur treball, no segueixen les ideologies de la Revolució Social i constitueixen l’ala moderna i tolerant del moviment obrer. A tots el s països del mon, el sindicalisme extremista recolza, sobretot, en les masses obreres utilitzades en les fabriques que produeixen “a la cadena”. Als Estats Units aquestes masses estan al CIO, la seu de l’extremisme social americà. Si remarquem que els salaris dels obrers que treballen en el sistema de producció “a la cadena” son substancialment més elevats dels que treballen en el sistema més o menys artesanal, ens donarem compte que el mòbil que empenys cers sectors de la classe obrera al mite de la Revolució Social, no és exclusivament econòmic.
La característica històrica del feixisme (faig exclusivament esment dels feixismes italià i alemany), és que desvià aquest sentit de rebel•lió de les masses sotmeses al treball a la cadena menant-les del mite de la Revolució Social, al mite de la superioritat de la Nació o de la Raça. El remeis seria pitjor que la malaltia, puix que en integrar la rebel•lió obrera a la rebel•lió nacional féu inevitable la guerra.
Els Estats Units és el país clàssic de la “producció a la cadena”, i, en canvi, és l’únic pais de gran desenvolupament industrial on les masses obreres, àdhuc les més extremistes, no semblen sensibles al mite de la Revolució Social. A què serà deguda aquesta contradicció aparent? Al meu entendre, al fet que el sistema americà ha sabut desviar la “descàrrega emocional” de les seves masses dels dos mites més violents de la historia: la revolució i la guerra. Aquesta desviació s’ha produït mitjançant la combinació de dos elements de la saba i contextura dels quals constitueixen el fonament espiritual i humà de la civilització americana: LA IGUALTAT EN L’OPORTUNITAT (a no confondre amb el sentit de la igualtat absoluta proclamada per la Revolució francesa) i ELS ESPORTS. Mitjançant el mite de la igualtat en l’oportunitat s’ha eliminat el complex d’inferioritat de les masses. Si Ford començà com a mecànic, no hi ha cap raó perquè TOTS els mecànics no puguin ACABAR com Ford. El mite és tan fort que ningú no ha fet cas d’un interessantíssim estudi que pales a que des del 1918 només UNA FAMILIA ha pogut entrar a la categoria de les seixanta famílies més riques dels Estats Units. Mitjançant els esports (i ara entrem en el tema central del nostre article), les masses americanes pateixen una descàrrega emocional al menys cada diumenge, descàrrega que les deixa esllanguides i somnolents durant les hores en què, altrament, fermentaria llur rebel•lió.
Que aquesta és la missió de l’esport, ho podríem demostrar amb mil textos de pensadors socials i de científics. Que aquesta és la missió concreta d’aquesta mena d’esport espanyol que son els braus, ho prova un testimoni de qualitat, l’acadèmia de la llengua i una de les autoritats de la “festa” el Sr. Francisco de Cossío, en fer les afirmacions següents en un article seu publicat recentment a Madrid:
“Jo crec, però, que si a les curses de braus els traiem ALLÓ QUE TENEN DE FUNCIÓ SOCIAL I POLÍTICA, queden reduïdes a un espectacle bàrbar i cruel, que no pot admetre’s ni consentir-se per l’autoritat competent”. En un altres mots, que si als braus no pot anar-hi sinó la gent de diners i han de restar a casa, per la raretat de les localitats, les classes populars, les curses de braus han d’ésser suprimides. Aquesta posició té més profunditat de la que alguns puguin pensar. La crueltat, d’una part i el risc, de l’altra per molt ben servits que siguin per l’art, no poden constituir en cap cas una diversió de milionaris. Avui topem amb un menestral i li preguntem si ha vist torejar aquest o aquell altre torejador i immediatament ens contesta que no. Abans hom deia que la pobrissalla empenyaba el matalàs per anar als braus: AVUI NO HI HA MATELASSOS A EMPENYAR. Les curses de braus constitueixen una festa inabastable per a les classes populars, i per alguna cosa s’ha anomenat aquesta festa, festa nacional. El braus, coma funció social, dintre del caràcter i del temperament dels espanyols, eren una escapatòria de les passions que quedaven allí a la plaça, esclafades contra l’arena, tacada de sang, sota la llum del capvespre. Un circ taurí provocava la gran descàrrega dels mals humors. Era, d’una part, l’esgotament de l’entusiasme i, de l’altra, EL DESGAST DE TOTES LES RESERVES D’INDIGNACIÓ. La sortida dels braus donava als individus un equilibri humà perfecte. Ja no hi havia més gargamelles per a cridar, ni desigs de protestar, ni ganes de discutir. Després, durant la setmana, ja tenien aquells espectadors un tema important de conversa. Mitja setmana per a garlar de la cursa que havien vist i l’altra meitat per a pronosticar la que anirien a veure. Durant aquest temps, a les tavernes, bars, barberies, patis del veïnat, tallers i obradors, no es parlava res més que de braus. Si, ja ho sé que molts diran que això va contra la cultura, però jo crec que quan els estaments populars tenen un tema de conversa apassionat, que es refereix al joc put, NO PARLEN D’ALTRES COSES QUE PODEN ESDEVENIR MOLT PERJUDICIALS A LA SOCIETAT
“...No es tracta d’una tesi arriscada ni molt menys d’una posició paradoxal. Es que si la gent que per la seva posició popular parla d’altres temes QUE TENEN MÉS PERILL, estalviarà les seves reserves de passió per a malgastar-les en ACTES MÉS CRUENTS I GREUS. Ja sé, ja sé que a les curses de braus van ara molts nous rics que, al fons, també són poble; però entre els grans privilegis que pugi tenir el diner, no hem de comptar-hi el d’adquirir el dret de veure el martiri d’un animal noble i d’emocionar-se amb el risc de la vida d’un home. O els braus serveixen PRQUÈ EL POBLE DESCARREGUI LES SEVE MALES PASSIONS, o constitueixen un espectacle indigne d’una nació culta”
Aquesta última frase justifica, doncs, sobrerament la decisió argentina de no autoritzar les curses de braus en el país.
Si les masses han de “descarregar les seves males passions”, que ho facin a través d’un espectacle que no les exacerbi. La visió de la mort, la participació que hi té un públic de 25000 ànimes, la seva exaltació literària i artística, han d’influir forçosament en la psicologia popular. La famosa “crueltat espanyola” hi trobaria tal vegada una explicació. I que hom no oblidi, encara, que més d’un motí espanyol ha començat a la sortida dels braus. Si la cursa és dolenta, en efecte, els espectadors nodreixen una estranya tendència a atribuir la responsabilitat, no pas al President de la Plaça, ans bé al de la nació.
----------------------------------------------------